Nicaragua: Camí d'Ometepe

12 jul. 2009

Ometepe és un dels principals destins turístics del país, nominada en aquesta ocasió per ser una de les 7 meravelles del món. Es tracta d'una illa en forma de 8 amb dos volcans, una a cada bucle del 8. L'illa està en mig del país, dins del llac Cocibolca, el llac d'aigua dolça més gran de Centre Amèrcia i l'únic llac d'aigua dolça del món amb taurons (es diu que van emigrar del Carib fa anys pel Río San Juan)

Arribar a Ometepe des de Granada és relativament fàcil, però llarg perquè no hi ha molt bones combinacions. De Granada a Rivas en bus, de Rivas a San Jorge en taxi, de San Jorge a Ometepe (Moyogalpa) en ferry o barca i de Moyogalpa en bus al destí escollit dins de l'illa, en el nostre cas: Playa Santo Domingo (amb canvi de bus inclòs perquè des de Moyogalpa per horari no hi havia directe). Els dilluns i els dijous també hi ha un barco que surt directament des de Granada i que creua tot el llac Cocibolca passant per Ometepe. No és gens car, però nosaltres no el vam poder agafar perquè no ens anava bé per dies.

Des de San Jorge, surten sovint (cada hora més o menys) ferrys o barques cap a Ometepe, els ferrys de "luxe" i les barques molt precàries (al mateix preu, però depenent de l'horari surt el ferry o la barca). Nosaltres, aquesta informació no la teníem abans de viatjar i ho vam fer, no per gust, en una barca. Va ser el viatge més extrany que hem fet durant aquests 8 mesos: tot va començar quan la barca es movia moltíssim degut a les onades, semblava que estàvem a Port Aventura, l'activitat també era aquàtica, doncs de tant en tant entrava una forta onada dins de l'embarcació que mullava a la gent i les nostres motxilles. Al principi podia semblar emocionant, però la gent es va començar a marejar... veiem una guiri que sembla que comença a resar. El terra està tant mullat que la Mireia es posa la motxilla de quinze quilos a sobre per protegir-la. De sobte, la noia del costat de la Mireia que porta un bebé de 10 mesos a coll comença a vomitar, enxufant-li el bebé a la Mireia que segueix aguantant amb una mà la motxilla i amb l'altre al nen.
La mare no para de vomitar i la Mireia segueix amb el nen. A la mare se li passa una mica el mareig i la Mireia li torna la criatura, però una onada molt forta entra de nou a la barca deixant a mare i fill completament xops! La mare torna a passar-li al nadó a la Mireia i li diu que no es troba molt bé, demanant-li si es pot quedar amb el nen tota l'estona perquè ella està xopa (així 1 hora de trajecte) Per altra banda, el Marc està prou enfeinat oferint i aguantant una bossa de plàstic a una nena de 8 anys que també comença a vomitar i ens deixa la motxilla petita feta un fàstic. La guiri segueix resant i al final, entre aigua i vomitats, el barco acaba fet un cristo! Sort que per fi arribem.

2 Comments:

Tito Livio said...

Pero bueno, ¿la gente allí no conoce la biodramina?. Tuvo que ser un viaje muy interesante (a la par que asqueroso). Espero que no le viniese a la Mireia el instinto maternal, aguantando al niño tanto rato, de una forma tan profesional.
Imaginaos el festín que se hubiesen dado los tiburones de agua dulce si llegais a hundiros...bueno, mejor no os lo imagineis.
Besos

Mireia i Marc said...

@jajajajaja, nos partimos!!! Sí, la verdad es que es el viaje más extraño que hemos hecho hasta el momento a la par que asqueroso, jajajaja. Un abrazo crack!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...